30 de maig de 2024

 

La Margarida Aritzeta va venir al Pati Blau amb la seva nova novel·la que parteix d'una recerca genealògica. Ens explica això del seu pas pel Pati Blau.

El darrer dijous de maig de 2024 vam parlar de la meva novel·la Les dones del lli al Pati Blau, al casal Espluga Viva d’Esplugues de Llobregat. La Carme Porta va fer els honors de la trobada i va parlar de les impressions que li havia causat la novel·la, fins al punt que mentre la llegia al metro havia estat a punt més d’un cop de saltar-se la parada, mentre entre tots els assistents tastàvem un vi negre de la Terra Alta, que maridava perfectament amb la història que teníem a les mans.

El vi era Secrets de mar, un cupatge de garnatxa i carinyena, que ens va acompanyar fins a la vall de l’Errezil, a Guipúscoa, on passaven els fets que contava el llibre ara fa més de quatre-cents anys.

Vam parlar dels motius que m’havien portat a escriure aquesta novel·la, de base real, quan resseguia el cognom dels Aritzeta pels arxius i m’havia trobat l’any 1643 amb un nen, Domingo Aritzeta, que tenia tres mares, la que l’havia portat a batejar i li havia donat el nom de la família (que en realitat va resultar ser la seva tia paterna), la mare adoptiva, que el va criar i fer gran (que era la muller legítima del seu pare, que no podia tenir fills) i la mare biològica (que consta com a tal en el document de casament del noi). Això em va portar a voler saber més coses d’aquestes dones i a trobar molta informació sobre el món de les dones d’aquell temps i les seves ocupacions.

Vam parlar de les dones del lli, que treballaven el lli des de menudes, solteres, casades, fadrines, viudes, i fins que es morien, que es trobaven a les tardes, sobretot a l’hivern, i filaven i teixien juntes fins a la mitjanit. S’explicaven històries i el lli els donava diners, recursos i, per tant, respecte en el món que vivien. Els van arribar a dir bruixes. Però el lli les va empoderar i les va ajudar a crear llaços entre elles, que no estaven soles amb les seves obligacions, les cures, les seves quimeres, els seus desigs i els seus somnis. Un món de dones on també habitaven els homes: alguns se les miraven en recel, altres les desitjaven, algun altre n’estimava aquesta o aquella, encara que l’amor en aquells temps era una paraula buida, perquè les famílies eren qui decidien els emparellaments i els casoris. Vam discutir d’això i d’allò, de com ens semblava tan lluny i alhora, en molts aspectes, aquelles dones eren tan a prop i tan modernes.

Va ser una vetllada de preguntes i respostes, comentaris, amistat i bon vi solidari. Gràcies per convidar-m’hi.

28 de maig de 2015

Na Margarida Aritzeta, ens va acompanyar aquell vespre del mes de maig per parlar-nos de L'amant xinès. Mentre el dia cada cop era més clar ella va venir amb una novel·la negra. Negra i local, molt contextualitzada a Catalunya i basada en alguns fets que havien esdevingut a prop. 

Una novel·la que enganxa i una autora que no va escatimar en paraules per satisfer la nostra curiositat lectora. Ens va regalar aquest text del seu pas pel Pati Blau:

"Em vau convidar al vostre espai de literatura, El Pati Blau un dijous al vespre de finals de primavera, quan els arbres esclaten en fulles, el pols ens batega amb més força i la sang ens recorre el cos, engrescada, fent-nos notar que la vida ens amara. Bon temps, la primavera per parlar de lletres, de paraules i de llibres, per teixir complicitats al voltant d’una autora i dels desigs d’una colla de gent.

Abans d’arribar-hi pensava que per força El Pati Blau havia de ser un espai acollidor: per la Carme Porta, que m’hi convidava, per la referència al poema de la Montserrat Abelló (una dona que he estimat i que admiro), perquè hi vaig retrobar la Conxa, perquè el tema de les trobades em seduïa… I certament, va ser una vetllada màgica, amb retrobaments.

Vaig ser la primera d’arribar a aquella caseta que sembla una torre encantada enmig dels blocs de pisos moderns, enmig del traüt dels carrers, els cotxes i els tramvies. Tanmateix de seguida em vaig adonar que era allà, perquè per la porta, com si es tractés d’un formiguer, no parava d’entrar-hi i sortir-hi gent. Era gent sense pressa, que s’aturava, que la feia petar, que discutia, que somreia… Aviat es va formar la colla. Persones conegudes, persones que estimo i que, després ho vaig saber, coneixen i estimen també amics que ens són comuns. I, sempre, com en aquestes ocasions, la sorpresa. Què diran, per exemple, els alumnes d’un curs de català per a adults que la profe ha fet seguir amb paraules seductores?

Les cadires en rotllana, les mirades franques, tot de dones i algun home que no se sent estrany en l’espai de les bruixes i les fades, vam encetar la conversa. De primer, vacil·lant. Després, resseguint els camins del llibre i saltant, d’allà, a la vida. Perquè la dona que escriu és alguna cosa més, o almenys diferent, de la figura de “l’escriptor” convencional. És algú que ha batallat per la cambra pròpia, que s’ha deixat temptar per la blavor d’un pati on ha passejat dubtes i neguits, on de tant en tant té oportunitat de compartir experiències amb altres dones que dubten. Vam acabar parlant de tot, molt més enllà de l’espai del llibre. No sé si em va soprendre. Però de sobte em vaig trobar recordant el meu viatge a Cuba, buscant allò que la meva àvia no m’havia sabut explicar; parlant de com havia aconseguit arrencar de la vida l’espai de l’escriptura, la llibertat personal en un entorn familiar que segurament hem aconseguit que no oprimeixi cap dels qui hi hem compartit la vida; parlant de desigs i de fronteres, traçant els nostres mapes personals.

I després, el sopar, l’espai de compartir menjar i beguda, de parlar de manera distesa, divertida, amb un got a la mà. I de descobrir-nos els tabús i les pors, com l’Alzheimer, que ens va retornar a la paraula poètica, als amics, al desig que la literatura intenti explicar allò que de vegades el cos es resisteix a dir.

Moltes gràcies per haver-m’hi convidat. Van ser unes hores que es van fer curtes. Com si ens haguéssim conegut des de sempre. Felicitats i endavant!"

Gràcies a tu Margarida, va ser un vespre màgic!