dimarts, 10 de maig de 2016

31 de març de 2016



La periodista i escriptora Gemma Aguilera va venir a visitar el Pati Blau. Va ser una vísita i una tertúlia magnífica, acompanyada d'un vi negre del Garraf.

Ens va descobrir un espia del franquisme, un col·laborador de la GESTAPO, un mal pare i mala persona que sempre va tenir el President companys en la memòria. la Gemma ens va presentar el seu llibre Agent 447. L'home que va detenir Companys, que va rebre el Premi Joan Fuster dels Octubre al 2013, i la tertúlia va ser dinàmica i animada.

La Gemma ens explica el seu pas pel Pati Blau.

"Venir a al Pati Blau ha estat molt més que venir a parlar d’un llibre amb una bona pila de dones, i un home... És un llibre que m’estimo molt, però que tenia una mica oblidat. L’Agent 447 és més que un treball periodístic, és la meva petita obra d’art que em recorda, quan més desbordada estic a la feina, que l’ofici que vaig triar quan estudiava primària –li vaig dir a la meva mare que volia ser periodista amb dos anys- és el que realment vull, encara que hi hagi dies que penso que viuria molt millor en una oficina de La Caixa de 8 a 15h. Però com us deia, venir al Pati Blau ha estat una experiència genial que no té a veure amb el llibre, sinó amb l’ambient, les cares de complicitat, l’alegria, el bon rotllo i sobretot, la bona gent. Ara no recordo com vaig començar a relatar la història, ni si em vau fer preguntes complicades o si vaig passar vergonya xerrant tantíssima estona.

Però sí que recordo que aquell dia vaig arribar a Esplugues amb temps. No m’agrada fer tard. I quan vaig arribar al punt de trobada... era la primera! De seguida van venir un parell de dones, una de les quals em va identificar: Tu ets l’autora del llibre, oi? I jo vaig dir que sí, i em vaig posar vermella. Si us dic la veritat, només esperava que arribés la Carme Porta –que va arribar tard...-, perquè, tot i que feia anys que no ens vèiem, amb la Carme és com si ens coneguéssim de tota la vida i com si ens haguéssim vist fa quatre dies. Però mentre no venia, per sort tothom qui arribava em donava conversa. Tot i que se suposa que els periodistes no tenim vergonya, en tenim, i molta.

Finalment, vam començar la xerrada sobre el llibre, i després d’uns instants de nervis, em vaig relaxar i em vaig sentir com a casa. No passa sempre, diria que passa poc, que arribis a un lloc que no coneixes i et posis a xerrar amb gent que no has vist mai i tinguis la sensació que aquella xerrada és habitual, que hi ha tanta confiança que pots relaxar-te totalment i gaudir de cada instant. Doncs bé, el Pati Blau és un d’aquests indrets. Gràcies a tothom per haver-me acollit, i pel bon sopar, la bona conversa i també el bon vi!

Espero poder tornar al vostre pati!