dissabte, 31 d’octubre de 2015

22 d'octubre de 2015

Foto: Montserrat Jacas
Hem començat la segona temporada de El Pati Blau amb Bel Olid. Partint de La mala reputació, la seva última obra, de narrativa curta, vam poder passejar-nos per les seves històries. Unes històries que ens apropen als temes que interessen i explora l’autora: la violència quotidiana i la manca de comunicació. “Aquests són les qüestions que, per a mi, hi ha al llibre. Però, evidentment, hi ha tot allò que veu i desperta en qui la llegeix.
Traductora, escriptora, presidenta de l’AELC, mare de tres criatures, feminista. La mala reputació i aquests apunts de la seva biografia donen peu a parlar de com de diferent ocupen el món els homes i les dones, simbòlicament i físicament. De com ens hem d’empassar la visió masculina com si fos “la” visió, la universal, la neutra, i com la visió de les dones es particularitza en les dones. De com les històries que cataloguen “de dones”, en realitat, expliquen el món amb la mateixa amplitud.
Vam parlar de les incomoditats que genera ocupar els espais, públics i privats, allunyant-nos dels estàndards de gènere. De com incomoda deixar anar paraulotes – “jo en faig servir moltes”-, de com incomoda parlar de sexe i dels desitjos, de com incomoda ocupar el món lliurement. De com ens incomoden les violències quotidianes a què estem sotmeses les dones i de com incomoda si t’hi rebel·les. I de com, a tomb de la història LaLaLà -en què el marit viola la dona sense si tan sols adonar-se’n-, Bel Olid pot afirmar que ella sí que pot estar segura que això no li ha passat mai perquè “miro als ulls”. De com l’autora per increpar un pare que fa una punta de peu a una criatura i està a punt de tornar-hi amb una bufa, veu com li cauen amenaces i insults per part del pare i de la mare, inclòs un “Tens cara d’home, marica! Com si això fos un insult. I, almenys, es podrien aprendre la terminologia.”
I al final, te n’adones que no deixem de parlar de les mateixes coses que ja reivindicàvem fa 30 anys. I seguim gastant els mateixos eslògans, perquè la igualtat real no s’ha produït. I seguim reivindicant el dret al propi cos i el dret a les nostres identitats. “Jo decideixo què entra i també he de decidir què surt del meu cos”.

Les històries de La mala reputació i les reflexions que han provocat no ens han deixat indiferents i encara planen als nostres pensaments i a les parets de la Torre de Pons i Termes on tornarem amb noves històries i amb noves reflexions al novembre, amb el proper Pati Blau.  


Comença la segona temporada!


El Pati Blau comença la segona temporada de tertúlies i ho fem amb un trimestre capicua: Bel Olid i Sílvia Bel. De Bel a Bel, paraula a paraula, de relats a versos anem recuperant el ritme.

Anem consolidant aquest petit espai com a referent per a les dones lectores i per les autores que volen passejar amb nosaltres els seus dubtes per aquest Pati Blau.

Al digital de cultura Núvol van parlar de nosaltres en aquest fantàstic article.

Al digital de La Independent, Agència de notícies amb visió de gènere, van difondre la tertúlia amb  aquest article

Seguim i ens consolidem, no us ho perdeu i veniu a passejar amb nosaltres en aquest Pati Blau que Montserrat Abelló ens va ajudar a descobrir.


30 de juliol de 2015

El tancament de la primera temporada va ser un luxe, un luxe de debò!

Els Jardins de Pons i Termes van acollir el recital poètic "Carta Blanca" amb la música de Clara Peya i la poesia de Sònia Moll.

Tancàvem la temporada i tancàvem un cercle: aquella que va iniciar les tertúlies també ens oferia versos i paraules, aquest cop acompanyada del piano. Vam maridar la poesia amb un vi blanc i la fresca de l'estiu als jardins.

Les fotos de Pepa Vives, Conxa Royo, Júlia Porta i Montserrat Jacas us il·lustraran la vesprada.
















25 de juny de 2015

La Gemma Casamajó va passar a la darrer atertúlia de la primera temporada del Pati Blau amb la seva "Terra Campa" un poemari que va atreure públic molt divers, inclús aquell no avessat a la poesia.

Ens va fer reviure la història quotidiana de la família Montardit-Gurri i ens va acostar amb versos i paraules a la Catalunya rural que ha estat centre i ara perviu.

Aquí teniu algunes fotografies de la tertúlia que va ser fructífera, com havia de ser...



28 de maig de 2015


Na Margarida Aritzeta, ens va acompanyar aquell vespre del mes de maig per parlar-nos de L'amant xinès. Mentre el dia cada cop era més clar ella va venir amb una novel·la negra. Negra i local, molt contextualitzada a Catalunya i basada en alguns fets que havien esdevingut a prop. 

Una novel·la que enganxa i una autora que no va escatimar en paraules per satisfer la nostra curiositat lectora. Ens va regalar aquest text del seu pas pel Pati Blau:

"Em vau convidar al vostre espai de literatura, El Pati Blau un dijous al vespre de finals de primavera, quan els arbres esclaten en fulles, el pols ens batega amb més força i la sang ens recorre el cos, engrescada, fent-nos notar que la vida ens amara. Bon temps, la primavera per parlar de lletres, de paraules i de llibres, per teixir complicitats al voltant d’una autora i dels desigs d’una colla de gent.

Abans d’arribar-hi pensava que per força El Pati Blau havia de ser un espai acollidor: per la Carme Porta, que m’hi convidava, per la referència al poema de la Montserrat Abelló (una dona que he estimat i que admiro), perquè hi vaig retrobar la Conxa, perquè el tema de les trobades em seduïa… I certament, va ser una vetllada màgica, amb retrobaments.

Vaig ser la primera d’arribar a aquella caseta que sembla una torre encantada enmig dels blocs de pisos moderns, enmig del traüt dels carrers, els cotxes i els tramvies. Tanmateix de seguida em vaig adonar que era allà, perquè per la porta, com si es tractés d’un formiguer, no parava d’entrar-hi i sortir-hi gent. Era gent sense pressa, que s’aturava, que la feia petar, que discutia, que somreia… Aviat es va formar la colla. Persones conegudes, persones que estimo i que, després ho vaig saber, coneixen i estimen també amics que ens són comuns. I, sempre, com en aquestes ocasions, la sorpresa. Què diran, per exemple, els alumnes d’un curs de català per a adults que la profe ha fet seguir amb paraules seductores?

Les cadires en rotllana, les mirades franques, tot de dones i algun home que no se sent estrany en l’espai de les bruixes i les fades, vam encetar la conversa. De primer, vacil·lant. Després, resseguint els camins del llibre i saltant, d’allà, a la vida. Perquè la dona que escriu és alguna cosa més, o almenys diferent, de la figura de “l’escriptor” convencional. És algú que ha batallat per la cambra pròpia, que s’ha deixat temptar per la blavor d’un pati on ha passejat dubtes i neguits, on de tant en tant té oportunitat de compartir experiències amb altres dones que dubten. Vam acabar parlant de tot, molt més enllà de l’espai del llibre. No sé si em va soprendre. Però de sobte em vaig trobar recordant el meu viatge a Cuba, buscant allò que la meva àvia no m’havia sabut explicar; parlant de com havia aconseguit arrencar de la vida l’espai de l’escriptura, la llibertat personal en un entorn familiar que segurament hem aconseguit que no oprimeixi cap dels qui hi hem compartit la vida; parlant de desigs i de fronteres, traçant els nostres mapes personals.

I després, el sopar, l’espai de compartir menjar i beguda, de parlar de manera distesa, divertida, amb un got a la mà. I de descobrir-nos els tabús i les pors, com l’Alzheimer, que ens va retornar a la paraula poètica, als amics, al desig que la literatura intenti explicar allò que de vegades el cos es resisteix a dir.

Moltes gràcies per haver-m’hi convidat. Van ser unes hores que es van fer curtes. Com si ens haguéssim conegut des de sempre. Felicitats i endavant!"

Gràcies a tu Margarida, va ser un vespre màgic!

dijous, 29 d’octubre de 2015

26 de març de 2015


La Marta Pérez ens va visitar al Pati Blau i ens va presentar M'he empassat la lluna, ens va donar molt de si a la tertúlia. Els seus poemes musicats ens van motivar i entusiasmar. Ella ens va regalar el seu temps, els seus poemes i aquest text:

"La lluna va rodolar per El Pati Blau

De la mà de Carme Porta la meva lluna va rodolar fins El Pati Blau i va establir diàleg amb les dones que s’hi confien. Vam sentir al ventre la seva potència i juntes vàrem oblidar la ràbia de les molèsties i vàrem admetre la saviesa de fluir i acceptar. Empassar-se la lluna per adquirir força i ser fecundes.
Va ser molt bonic que comentés el poemari Sònia Moll, autora de l’epíleg del llibre, que juntes obríssim la finestra, cada una de la nostra nit.

Em vaig emocionar amb l’experiència particular de les dones blaves, al voltant de les fotografies d’Enric Macià que acompanyen els meus poemes, vàrem avançar juntes, ni que sigui un xic cap a un major poder personal. Parlàvem del cicle femení i El Pati Blau va ser l’úter literari que ens va acollir aquella nit de març.

Gràcies a totes!"

Gràcies a tu Marta, va ser una sessió fecunda!

divendres, 16 d’octubre de 2015

26 de febrer de 2015


La Cinta Arasa va venir ja entregada al Pati Blau abans de coneixe'l i ens va parlar del seu llibre Vaig fer la maleta un dia de juny del procès de creació, de com va arribar a prendre forma la història, de com d'actual era tot plegat en moltes coses... També ens va parlar de la Trobairitz i no va escatimar temps escoltant els nostres dubtes.

"El blau del 26 de febrer del 2015


El dia 26 de febrer del 2015 el despertador em va sonar molt d’hora. Havia d’agafar el primer AVE cap a Madrid. Vaig sortir de casa contenta –m’esperava un dia diferent- però sabent que no hi tornaria fins al cap de moltes hores –massa per a la meva gata Trobairitz, que no entenia gens que marxés quan encara no hi havia sol i el fred es feia notar de valent-.

No són hores, pensava, mentre anava cap a l’Estació de Sants. No són hores, continuava pensant mentre em demanava l’esmorzar. No són hores, pensava encara, mentre m’instal·lava al meu seient del tren, darrere d’un noi que gosava fer aquell viatge Barcelona-Madrid amb una estelada ben visible a la motxilla. La vida és per als valents i valentes, pensava mentre se’m tancaven els ulls, perquè no eren hores.

En tornar a obrir els ulls l’estelada que m’havia acompanyat durant el viatge ja no hi era. Per la finestra, una Castella àrida, de camps ocre i cases esparses se’m va fer propera mentre el sol acabava d’enfilar-se al cel. – Et voldria lliure- em va semblar que deia aquella terra. I em va doldre que no fos ella qui té la veu.

En arribar a Madrid la ciutat ja era del tot desperta, i el metro bullia. De sobte, era la meva, de terra, qui em parlava, per la màgia de les noves tecnologies. Piulades des del Pati Blau, repiulades per moltes veus, dient que m’esperaven al vespre. Sabia que aquell dia l’havia de cloure en un espai amb nom de vers i me’n delia de ganes, però abans havia de passar unes quantes hores de conferència entre les parets grises d’un ministeri custodiat per un guàrdia civil amb tricorni de xarol i bigoti de Tejero – uf!- . Per sort, les piulades blaves continuaven i em parlaven d’un vespre que seria molt diferent d’aquell matí.

I van continuar al llarg del dia, les piulades, i, cadascuna era una alegria que va fer semblar més breu la meva estada al ministeri de parets grises. La tornada va ser ràpida i alegre, entre piulades blaves, rellegir les notes que m’havia preparat per al vespre, i becaines a través de camps ocres.

Com si l’AVE no només fos un tren d’alta velocitat, com si pogués desplaçar més enllà de l’espai, tornar a Barcelona va ser com canviar de dia. De sobte em trobava dins una casa plena de calidesa, somriures i lladrucs alegres que em van acompanyar fins a arribar al Pati Blau, un pati amb sostres de flors i flors que treien el cap per les finestres. I el pati va prendre, a poc a poc, veu i forma, i va esdevenir El Pati Blau, quan la sala es va omplir de persones –sobretot dones- que venien a escoltar i a parlar. La Carme Porta va fer de jardinera en aquell pati on no hi faltava res.

Vam parlar de Vaig fer la maleta un dia de juny i encara vam viatjar més lluny, cap al 1909. Les persones assistents a l’acte van fer que l’Eulàlia, la meva protagonista, es passegés entre nosaltres i ens parlés del nostre país a principis del segle XX, i de com era, en aquells moments, creuar el continent. Van ser els i les assistents al Pati Blau aquell vespre qui van fer possible que l’Eulàlia esdevingués.


La història, les experiències personals, la llengua i la literatura van anar sortint a mesura que el pati prenia calidesa, i no em podia treure del cap que la felicitat deu ser ben bé això. Gràcies per obrir un pati blau -llibertat, blau -calidesa, blau- companyia, blau- paraula, blau- literatura i blau -felicitat."  

Gràcies Cinta! anirem omplint la maleta de paraules i històries.


dijous, 8 d’octubre de 2015

29 de gener de 2015


El Projecte I Visqueren Felices va donar fruit a un llibre col·lectiu. L'editora, Heura Marçal i una de les autores, Carme Pollina ens van explicar com havia anat tot. La Carme, a més, després ens va explicar així el seu pas pel Pati Blau

"L’hora del Pati (Blau) 

 Me’n vaig assabentar a Facebook, com de tantes altres coses que passen cada dia al meu voltant, i vaig pensar: ‘mira la Porta, com si no tingués prou feina, ara s’ha inventat això d’El Pati Blau’’. De seguida vam parlar-ne a InOutRadio, perquè ens agrada fer-nos ressò d’iniciatives en què les dones són protagonistes, més encara si tenen caràcter cultural. Després no hi vaig tornar a pensar fins que la Carme em va convidar a participar-hi al cap d’uns mesos, juntament amb l’Heura Marçal, per parlar d’I Visqueren Felices. I li vaig dir que sí. 

Li vaig dir que sí perquè sóc curiosa i volia saber què era allò d’El Pati Blau. D’entrada, el nom em transportava a la famosa ‘època blava’ de Picasso, i allò em feia preguntar-me si aquell pati al qual se’m convidava seria un pati de veritat, i també si seria de color blau, amb la càrrega tràgica picassiana corresponent. Vaig pensar que, en cas que fos així, el Pati Blau seria un lloc excel·lent on parlar de relats de lesbianes, raretes i desviades amb final feliç. Hi aniria, doncs, decidida a explotar aquella paradoxa tot just inventada. 

I va arribar el dia —el vespre, si volem ser més exactes— i en lloc d’un pati fred vaig descobrir un local acollidor, i en lloc de tragèdia —tan associada, d’altra banda, a la literatura lesbiana­— vaig trobar-hi l’alegria que sempre emanen les dones quan es reuneixen per fer coses plegades. M’hi vaig trobar bé de seguida i em vaig transportar fins a l’hora del pati d’un dia de col·legi qualsevol, tan llunyà i tan present alhora. I juntes vam fer, és clar, el que es fa a l’hora del pati: parlar, riure, jugar, menjar... Estic contenta de saber que cada mes hi ha una hora del Pati (Blau). 

Gràcies i endavant!"

Gràcies a tu per acompanyar-nos, Carme!