Na Margarida Aritzeta, ens va acompanyar aquell vespre del mes de maig per parlar-nos de L'amant xinès. Mentre el dia cada cop era més clar ella va venir amb una novel·la negra. Negra i local, molt contextualitzada a Catalunya i basada en alguns fets que havien esdevingut a prop.
Una novel·la que enganxa i una autora que no va escatimar en paraules per satisfer la nostra curiositat lectora. Ens va regalar aquest text del seu pas pel Pati Blau:
"Em vau convidar al vostre espai de
literatura, El Pati Blau un dijous al vespre de finals de
primavera, quan els arbres esclaten en fulles, el pols ens batega amb
més força i la sang ens recorre el cos, engrescada, fent-nos notar
que la vida ens amara. Bon temps, la primavera per parlar de lletres,
de paraules i de llibres, per teixir complicitats al voltant d’una
autora i dels desigs d’una colla de gent.
Abans d’arribar-hi pensava que per
força El Pati Blau havia de ser un espai acollidor: per la
Carme Porta, que m’hi convidava, per la referència al poema de la
Montserrat Abelló (una dona que he estimat i que admiro), perquè hi
vaig retrobar la Conxa, perquè el tema de les trobades em seduïa…
I certament, va ser una vetllada màgica, amb retrobaments.
Vaig ser la primera
d’arribar a aquella caseta que sembla una torre encantada enmig
dels blocs de pisos moderns, enmig del traüt dels carrers, els
cotxes i els tramvies. Tanmateix de seguida em vaig adonar que era
allà, perquè per la porta, com si es tractés d’un formiguer, no
parava d’entrar-hi i sortir-hi gent. Era gent sense pressa, que
s’aturava, que la feia petar, que discutia, que somreia… Aviat es
va formar la colla. Persones conegudes, persones que estimo i que,
després ho vaig saber, coneixen i estimen també amics que ens són
comuns. I, sempre, com en aquestes ocasions, la sorpresa. Què diran,
per exemple, els alumnes d’un curs de català per a adults que la
profe
ha fet seguir amb paraules seductores?
Les cadires en rotllana, les mirades
franques, tot de dones i algun home que no se sent estrany en l’espai
de les bruixes i les fades, vam encetar la conversa. De primer,
vacil·lant. Després, resseguint els camins del llibre i saltant,
d’allà, a la vida. Perquè la dona que escriu és alguna cosa més,
o almenys diferent, de la figura de “l’escriptor” convencional.
És algú que ha batallat per la cambra pròpia, que s’ha deixat
temptar per la blavor d’un pati on ha passejat dubtes i neguits, on
de tant en tant té oportunitat de compartir experiències amb altres
dones que dubten. Vam acabar parlant de tot, molt més enllà de
l’espai del llibre. No sé si em va soprendre. Però de sobte em
vaig trobar recordant el meu viatge a Cuba, buscant allò que la meva
àvia no m’havia sabut explicar; parlant de com havia aconseguit
arrencar de la vida l’espai de l’escriptura, la llibertat
personal en un entorn familiar que segurament hem aconseguit que no
oprimeixi cap dels qui hi hem compartit la vida; parlant de desigs i
de fronteres, traçant els nostres mapes personals.
I després, el sopar, l’espai de
compartir menjar i beguda, de parlar de manera distesa, divertida,
amb un got a la mà. I de descobrir-nos els tabús i les pors, com
l’Alzheimer, que ens va retornar a la paraula poètica, als amics,
al desig que la literatura intenti explicar allò que de vegades el
cos es resisteix a dir.
Moltes gràcies per haver-m’hi
convidat. Van ser unes hores que es van fer curtes. Com si ens
haguéssim conegut des de sempre. Felicitats i endavant!"
Gràcies a tu Margarida, va ser un vespre màgic!
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada