Foto: Montserrat Jacas
La Sílvia Bel Fransi repeteix a la nostra tertúlia i vol deixar-nos anar petjada amb aquest text
"Deixar-se anar a Pati Blau sempre és fàcil. És com arribar al replà de l'escala i que els veïns et vagin obrint totes les portes: primer la del carrer, després la de l'ascensor i, finalment, la del replà de casa.
Deixar-se anar al Pati Blau és com treure's les botes de carrer i abrigar-se amb les sabatilles de llana.
Aquesta era tercera o quarta que acollien les parets de Hansel i Gretel de la torre del Jardinet d'Esplugues (jo li'n dic així) i ja sabia què m'esperava: família de lletraferides o, simplement, de ferides que troben aixopluc en les paraules; bon vi i bon parmesà; ulls tímids i orelles expectants.
Vam conversar del meu darrer poemari "Deixar anar", de com podem sostenir-nos a nosaltres mateixes i dels acords a què arribem per aplanar-nos el dolor. Amb la conversa a taula i just abans d'encetar el sopar, vam acabar la tertúlia debatent sobre què és més intens: Sentir nostàlgia o pena?
Per si de cas, i abans que m'agafi un atac de nostàlgia d'aquí uns quants anys, recordeu tornar-me a convidar.
Salut i versos!"
Gràcies per ser-hi i per les teves paraules Sílvia!
