28 de maig de 2015

Na Margarida Aritzeta, ens va acompanyar aquell vespre del mes de maig per parlar-nos de L'amant xinès. Mentre el dia cada cop era més clar ella va venir amb una novel·la negra. Negra i local, molt contextualitzada a Catalunya i basada en alguns fets que havien esdevingut a prop. 

Una novel·la que enganxa i una autora que no va escatimar en paraules per satisfer la nostra curiositat lectora. Ens va regalar aquest text del seu pas pel Pati Blau:

"Em vau convidar al vostre espai de literatura, El Pati Blau un dijous al vespre de finals de primavera, quan els arbres esclaten en fulles, el pols ens batega amb més força i la sang ens recorre el cos, engrescada, fent-nos notar que la vida ens amara. Bon temps, la primavera per parlar de lletres, de paraules i de llibres, per teixir complicitats al voltant d’una autora i dels desigs d’una colla de gent.

Abans d’arribar-hi pensava que per força El Pati Blau havia de ser un espai acollidor: per la Carme Porta, que m’hi convidava, per la referència al poema de la Montserrat Abelló (una dona que he estimat i que admiro), perquè hi vaig retrobar la Conxa, perquè el tema de les trobades em seduïa… I certament, va ser una vetllada màgica, amb retrobaments.

Vaig ser la primera d’arribar a aquella caseta que sembla una torre encantada enmig dels blocs de pisos moderns, enmig del traüt dels carrers, els cotxes i els tramvies. Tanmateix de seguida em vaig adonar que era allà, perquè per la porta, com si es tractés d’un formiguer, no parava d’entrar-hi i sortir-hi gent. Era gent sense pressa, que s’aturava, que la feia petar, que discutia, que somreia… Aviat es va formar la colla. Persones conegudes, persones que estimo i que, després ho vaig saber, coneixen i estimen també amics que ens són comuns. I, sempre, com en aquestes ocasions, la sorpresa. Què diran, per exemple, els alumnes d’un curs de català per a adults que la profe ha fet seguir amb paraules seductores?

Les cadires en rotllana, les mirades franques, tot de dones i algun home que no se sent estrany en l’espai de les bruixes i les fades, vam encetar la conversa. De primer, vacil·lant. Després, resseguint els camins del llibre i saltant, d’allà, a la vida. Perquè la dona que escriu és alguna cosa més, o almenys diferent, de la figura de “l’escriptor” convencional. És algú que ha batallat per la cambra pròpia, que s’ha deixat temptar per la blavor d’un pati on ha passejat dubtes i neguits, on de tant en tant té oportunitat de compartir experiències amb altres dones que dubten. Vam acabar parlant de tot, molt més enllà de l’espai del llibre. No sé si em va soprendre. Però de sobte em vaig trobar recordant el meu viatge a Cuba, buscant allò que la meva àvia no m’havia sabut explicar; parlant de com havia aconseguit arrencar de la vida l’espai de l’escriptura, la llibertat personal en un entorn familiar que segurament hem aconseguit que no oprimeixi cap dels qui hi hem compartit la vida; parlant de desigs i de fronteres, traçant els nostres mapes personals.

I després, el sopar, l’espai de compartir menjar i beguda, de parlar de manera distesa, divertida, amb un got a la mà. I de descobrir-nos els tabús i les pors, com l’Alzheimer, que ens va retornar a la paraula poètica, als amics, al desig que la literatura intenti explicar allò que de vegades el cos es resisteix a dir.

Moltes gràcies per haver-m’hi convidat. Van ser unes hores que es van fer curtes. Com si ens haguéssim conegut des de sempre. Felicitats i endavant!"

Gràcies a tu Margarida, va ser un vespre màgic!