30 de maig de 2024

 

La Margarida Aritzeta va venir al Pati Blau amb la seva nova novel·la que parteix d'una recerca genealògica. Ens explica això del seu pas pel Pati Blau.

El darrer dijous de maig de 2024 vam parlar de la meva novel·la Les dones del lli al Pati Blau, al casal Espluga Viva d’Esplugues de Llobregat. La Carme Porta va fer els honors de la trobada i va parlar de les impressions que li havia causat la novel·la, fins al punt que mentre la llegia al metro havia estat a punt més d’un cop de saltar-se la parada, mentre entre tots els assistents tastàvem un vi negre de la Terra Alta, que maridava perfectament amb la història que teníem a les mans.

El vi era Secrets de mar, un cupatge de garnatxa i carinyena, que ens va acompanyar fins a la vall de l’Errezil, a Guipúscoa, on passaven els fets que contava el llibre ara fa més de quatre-cents anys.

Vam parlar dels motius que m’havien portat a escriure aquesta novel·la, de base real, quan resseguia el cognom dels Aritzeta pels arxius i m’havia trobat l’any 1643 amb un nen, Domingo Aritzeta, que tenia tres mares, la que l’havia portat a batejar i li havia donat el nom de la família (que en realitat va resultar ser la seva tia paterna), la mare adoptiva, que el va criar i fer gran (que era la muller legítima del seu pare, que no podia tenir fills) i la mare biològica (que consta com a tal en el document de casament del noi). Això em va portar a voler saber més coses d’aquestes dones i a trobar molta informació sobre el món de les dones d’aquell temps i les seves ocupacions.

Vam parlar de les dones del lli, que treballaven el lli des de menudes, solteres, casades, fadrines, viudes, i fins que es morien, que es trobaven a les tardes, sobretot a l’hivern, i filaven i teixien juntes fins a la mitjanit. S’explicaven històries i el lli els donava diners, recursos i, per tant, respecte en el món que vivien. Els van arribar a dir bruixes. Però el lli les va empoderar i les va ajudar a crear llaços entre elles, que no estaven soles amb les seves obligacions, les cures, les seves quimeres, els seus desigs i els seus somnis. Un món de dones on també habitaven els homes: alguns se les miraven en recel, altres les desitjaven, algun altre n’estimava aquesta o aquella, encara que l’amor en aquells temps era una paraula buida, perquè les famílies eren qui decidien els emparellaments i els casoris. Vam discutir d’això i d’allò, de com ens semblava tan lluny i alhora, en molts aspectes, aquelles dones eren tan a prop i tan modernes.

Va ser una vetllada de preguntes i respostes, comentaris, amistat i bon vi solidari. Gràcies per convidar-m’hi.