26 de febrer de 2015

La Cinta Arasa va venir ja entregada al Pati Blau abans de coneixe'l i ens va parlar del seu llibre Vaig fer la maleta un dia de juny del procès de creació, de com va arribar a prendre forma la història, de com d'actual era tot plegat en moltes coses... També ens va parlar de la Trobairitz i no va escatimar temps escoltant els nostres dubtes.

"El blau del 26 de febrer del 2015

El dia 26 de febrer del 2015 el despertador em va sonar molt d’hora. Havia d’agafar el primer AVE cap a Madrid. Vaig sortir de casa contenta –m’esperava un dia diferent- però sabent que no hi tornaria fins al cap de moltes hores –massa per a la meva gata Trobairitz, que no entenia gens que marxés quan encara no hi havia sol i el fred es feia notar de valent-.

No són hores, pensava, mentre anava cap a l’Estació de Sants. No són hores, continuava pensant mentre em demanava l’esmorzar. No són hores, pensava encara, mentre m’instal·lava al meu seient del tren, darrere d’un noi que gosava fer aquell viatge Barcelona-Madrid amb una estelada ben visible a la motxilla. La vida és per als valents i valentes, pensava mentre se’m tancaven els ulls, perquè no eren hores.

En tornar a obrir els ulls l’estelada que m’havia acompanyat durant el viatge ja no hi era. Per la finestra, una Castella àrida, de camps ocre i cases esparses se’m va fer propera mentre el sol acabava d’enfilar-se al cel. – Et voldria lliure- em va semblar que deia aquella terra. I em va doldre que no fos ella qui té la veu.

En arribar a Madrid la ciutat ja era del tot desperta, i el metro bullia. De sobte, era la meva, de terra, qui em parlava, per la màgia de les noves tecnologies. Piulades des del Pati Blau, repiulades per moltes veus, dient que m’esperaven al vespre. Sabia que aquell dia l’havia de cloure en un espai amb nom de vers i me’n delia de ganes, però abans havia de passar unes quantes hores de conferència entre les parets grises d’un ministeri custodiat per un guàrdia civil amb tricorni de xarol i bigoti de Tejero – uf!- . Per sort, les piulades blaves continuaven i em parlaven d’un vespre que seria molt diferent d’aquell matí.

I van continuar al llarg del dia, les piulades, i, cadascuna era una alegria que va fer semblar més breu la meva estada al ministeri de parets grises. La tornada va ser ràpida i alegre, entre piulades blaves, rellegir les notes que m’havia preparat per al vespre, i becaines a través de camps ocres.

Com si l’AVE no només fos un tren d’alta velocitat, com si pogués desplaçar més enllà de l’espai, tornar a Barcelona va ser com canviar de dia. De sobte em trobava dins una casa plena de calidesa, somriures i lladrucs alegres que em van acompanyar fins a arribar al Pati Blau, un pati amb sostres de flors i flors que treien el cap per les finestres. I el pati va prendre, a poc a poc, veu i forma, i va esdevenir El Pati Blau, quan la sala es va omplir de persones –sobretot dones- que venien a escoltar i a parlar. La Carme Porta va fer de jardinera en aquell pati on no hi faltava res.

Vam parlar de Vaig fer la maleta un dia de juny i encara vam viatjar més lluny, cap al 1909. Les persones assistents a l’acte van fer que l’Eulàlia, la meva protagonista, es passegés entre nosaltres i ens parlés del nostre país a principis del segle XX, i de com era, en aquells moments, creuar el continent. Van ser els i les assistents al Pati Blau aquell vespre qui van fer possible que l’Eulàlia esdevingués.

La història, les experiències personals, la llengua i la literatura van anar sortint a mesura que el pati prenia calidesa, i no em podia treure del cap que la felicitat deu ser ben bé això. Gràcies per obrir un pati blau -llibertat, blau -calidesa, blau- companyia, blau- paraula, blau- literatura i blau -felicitat."  

Gràcies Cinta! anirem omplint la maleta de paraules i històries.