L'Eva Arasa va venir des d'Andorra al Pati Blau i ens explica l'experiència de la trobada.
Ha estat un regal,
d’aquells que fan tanta il·lusió perquè no te’ls esperes: retrobar-me amb la
Carme gràcies a les xarxes socials (qui ho diu, que a les xarxes tot és soroll?)
i tenir l’oportunitat de descobrir El Pati Blau. L’espai, però sobretot les persones.
Soc relativament nova en això de les presentacions i tertúlies literàries i,
tot i que és un goig poder explicar què significa per a tu allò que has escrit,
quin ha estat el procés, els dubtes, les esperances i les intencionalitats, el que m’agrada de veritat és que el llibre i
les històries que conté esdevinguin l’ excusa per compartir idees, punts de
vista i, fins i tot, alguna vivència personal. Escoltar enriqueix més que no
pas parlar.
D’aquella tarda de
començament d’estiu, m’enduc la sensació d’haver estat entre amigues (i algun
amic també). Amb la majoria, no ens coneixíem i, així i tot, ens vam contar
anècdotes i records. El vi -Llàgrimes de Tardor, quin nom tan ben triat per als
meus relats, més aviat foscos i de nits vora el foc- va ajudar, sens dubte, a
crear un clima distès, gairebé de
confidència. I vaig marxar-ne amb un propòsit: tornar-hi de nou algun dia,
llegir una autora que potser desconec i, amb una mica de sort, reprendre converses
que van quedar a mitges.
Gràcies per haver creat
un lloc per a les nostres veus.
