La Margarida Aritzeta va venir al Pati Blau amb la seva nova novel·la que parteix d'una recerca genealògica. Ens explica això del seu pas pel Pati Blau.
El darrer dijous de maig de 2024 vam parlar de
la meva novel·la Les dones del lli al Pati Blau, al casal Espluga Viva d’Esplugues de Llobregat. La Carme Porta va fer els honors de la trobada i va
parlar de les impressions que li havia causat la novel·la, fins al punt que
mentre la llegia al metro havia estat a punt més d’un cop de saltar-se la
parada, mentre entre tots els assistents tastàvem un vi negre de la Terra Alta,
que maridava perfectament amb la història que teníem a les mans.
El vi era Secrets de mar, un cupatge de
garnatxa i carinyena, que ens va acompanyar fins a la vall de l’Errezil, a
Guipúscoa, on passaven els fets que contava el llibre ara fa més de
quatre-cents anys.
Vam parlar dels motius que m’havien portat a
escriure aquesta novel·la, de base real, quan resseguia el cognom dels Aritzeta
pels arxius i m’havia trobat l’any 1643 amb un nen, Domingo Aritzeta, que tenia
tres mares, la que l’havia portat a batejar i li havia donat el nom de la
família (que en realitat va resultar ser la seva tia paterna), la mare
adoptiva, que el va criar i fer gran (que era la muller legítima del seu pare,
que no podia tenir fills) i la mare biològica (que consta com a tal en el
document de casament del noi). Això em va portar a voler saber més coses
d’aquestes dones i a trobar molta informació sobre el món de les dones d’aquell
temps i les seves ocupacions.
Vam parlar de les dones del lli, que
treballaven el lli des de menudes, solteres, casades, fadrines, viudes, i fins
que es morien, que es trobaven a les tardes, sobretot a l’hivern, i filaven i
teixien juntes fins a la mitjanit. S’explicaven històries i el lli els donava
diners, recursos i, per tant, respecte en el món que vivien. Els van arribar a
dir bruixes. Però el lli les va empoderar i les va ajudar a crear llaços entre
elles, que no estaven soles amb les seves obligacions, les cures, les seves
quimeres, els seus desigs i els seus somnis. Un món de dones on també habitaven
els homes: alguns se les miraven en recel, altres les desitjaven, algun altre
n’estimava aquesta o aquella, encara que l’amor en aquells temps era una
paraula buida, perquè les famílies eren qui decidien els emparellaments i els
casoris. Vam discutir d’això i d’allò, de com ens semblava tan lluny i alhora,
en molts aspectes, aquelles dones eren tan a prop i tan modernes.
Va ser una vetllada de preguntes i respostes,
comentaris, amistat i bon vi solidari. Gràcies per convidar-m’hi.