La Pruden Panadés va ser al Pati Blau i del seu pas ens regala aquest microrelat. Vam estar parlant del seu llibre "Els cosins de Tarzán" que vam maridar amb el vi "Lo cometa".
Gràcies Pruden, per ser-hi i pel regal!
“Las de
Esplugas!”
Va ser quan vaig pujar
al tren –l’últim del dia--, un tren d’aquells que sospites que ja ha sortit, però no, més aviat sembla que t’estava
esperant (!) que vaig recordar aquell avís que sentíem cada dia:
-
...las de Esplugas!
i sortia un grup de
noies abans d’hora perquè anaven en un autobús especial i petit, havien de
tornar a casa, lluny, a Esplugues. Encara
és un enigma saber per quina raó eren
alumnes d’aquella escola, a tocar dels Josepets, com també és una mica enigmàtic saber per què em van convidar, la gent del
Pati Blau, a una de les seves tertúlies.
Em va afalagar molt
que s’interessessin per un llibre que es va publicar fa cinc anys. Em va
agradar el lloc, una torre com de “Jardí vora el mar” (es diu Vil·la Rosa o
casa Termes) però amb l’empremta Baden
Powell; vaig brindar de gust amb un vi
de la Terra Alta que es diu “lo Cometa” i que lligava molt bé amb el llibre.
Amb la conversa encetada, un parell de muntanyencs van travessar, silenciosos,
un extrem de la sala portant, discretament , un martell d’escalada, amb un bec
d’acer que delatava geleres d’alta dificultat. Em va fer sentir bé el despatx
de la responsable, un-taulell-de-vida , i el rètol que demanava tocar el piano
amb clemència.
La Carme va llegir, la
conversa es va disparar, jo també vaig llegir en veu alta, vam parlar de la infància,
dels records i dels nens esquerrans. Tot estava
preparat amb molta cura, vaig
descobrir coses del poble d’on venien aquelles les noies d’ Esplugues.
Vaig celebrar el
somriure incombustible de la Carme, l’excel·lent atmosfera lectora, el sopar i que algú m’agraís la puntualització
preliminar: “no sóc una escriptora, això vol molt de temps …”
I m’agrada aquest nom blau i el pati ple de dubtes."